El mes de juny, els Xiquets de Tarragona celebrem una nova edició de la Diada 1885, una cita que, més enllà de l’actuació castellera, s’ha consolidat com un espai de memòria i reivindicació de les persones, els indrets i els fets que han contribuït a forjar la història castellera de la ciutat i de la nostra colla.
En aquest any tan especial, en què commemorem el centenari de la reorganització dels Xiquets de Tarragona de 1926, la IV Diada 1885 vol retre homenatge a una figura que va liderar aquell projecte col·lectiu: Esteve Pomerol i Calbet. Hereu d’una nissaga profundament vinculada al món casteller i cap de colla durant tres dècades, Pomerol va ser una peça fonamental en la recuperació i consolidació dels Xiquets de Tarragona.
ESTEVE POMEROL I CALBET. UN CAP DE COLLA HISTÒRIC
Enguany celebrem el centenari de la reorganització dels Xiquets de Tarragona, el setembre del 1926. Aquesta agrupació va aplegar antics castellers de la colla de la Mercè, tan sols vint-i-nou anys després de la seva desorganització, i nous aficionats que es marcaren com a objectiu recuperar allò que feia més d’un segle que veien a les seves festes majors en forma de ball de valencians o de castells.
Aquest fet, i ho diem amb tota rotunditat, va marcar l’inici de l’anomenada renaixença castellera, ja que va tenir una doble conseqüència: d’una banda, va esperonar les colles vallenques, que recuperaren castells que no es veien des de feia anys; de l’altra, va animar a crear, un mes més tard, els Nens del Vendrell.
Aquests Xiquets de Tarragona (després anomenats Colla Vella) van viure, amb el parèntesi de la Guerra Civil espanyola, dues etapes de gran rivalitat amb la Colla Nova. En ambdues agrupacions, i més enllà de l’àmbit purament casteller, al capdavant d’aquests col·lectius hi trobàvem persones que, pel seu carisma, van exercir una influència gran i decisiva. Si s’analitza el segle XIX fins ben entrat el XX, aquest lideratge es personifica en la figura del cap de colla, una figura que tenia una importància transcendent.
A Tarragona, lligat d’una manera vital a la història de la Colla Vella —que l’any 1970 es reunificà amb la Colla Nova en els actuals Xiquets de Tarragona—, destaca un cap de colla històric: l’Esteve Pomerol i Calbet. En el marc de la III Diada 1885, volem reivindicar la seva vida i el seu vessant casteller.
ESTEVE POMEROL I CALBET
Nascut el 1899 i mort el 1967, va ser el cap de colla dels Xiquets de Tarragona el 1926, junt amb Francesc Bigorra i Guasch els primers anys. Era net per part de mare de Pau Calbet Boleda, “Pau de Valls”, el primer dirigent dels Xiquets de Tarragona – Colla La Mercè del 1885 i també casteller de la Colla Vella de Valls i de la Colla de l’Escolà de Valls, i d’Úrsula Cusidó Morlà, castellera que havia parat el 4 de 7 amb la Vella vallenca.
El pare de l’Esteve fou el vilasecà Anton Pomerol Nogués, Ton, pagès casat amb la tarragonina Josefina Calbet Cusidó. L’avi, el pare i també el seu oncle Rafel Calbet havien exercit el paper de representant de la Vella de Valls davant l’Ajuntament de Tarragona, i el Ton també de la Colla de l’Escolà. En l’etapa de la decadència l’Esteve havia arribat a acollir els castellers vallencs al seu mas per donar-los humil hostatge, ja que actuaven durant tres jornades seguides per les Festes de Santa Tecla. També havia participat en l’organització dels afeccionats locals per donar-los suport.
En la refundació dels Xiquets de 1926, participaren els seus germans Pau, el gran, Antonio i Victorino –més petits que ell–. L’Esteve comandà una colla d’una trentena d’integrants que integrà alguns castellers que havien pertanyut als Xiquets de Tarragona – Colla de la Mercè: el seu pare Ton, el “vell” Manel dels Caputxins –renom que fa referència a l’antic convent dels Caputxins, en l’actual parròquia de Sant Joan Baptista, seu del gremi de pescadors i marejants entre 1835 i 1880–, i Gibert, de renom Falinxo, Felinxo o després Felinxus pare, perquè també s’hi sumà el seu fill Agustí. Aquesta denominació està lligada a felí, i molt probablement fa referència a l’agilitat o bé a l’astúcia d’aquest casteller i de la seva descendència.
L’Esteve dirigí la primera colla amb camisa uniformada, de color blau, i logotipadaamb el nom brodat de l’agrupació, molt probablement per influència de l’esport, tan puixant en aquells temps. De fet, l’Esteve portà els seus homes a actuar al camp de futbol del Club Gimnàstic.
Segons Carme Oriol i Albert Pallarès a Els castellers de Tarragona. Imatges i testimonis 1926-2006:
“Els Xiquets de Tarragona van ser, probablement, la primera colla que va legalitzar els seus estatuts. A l’Arxiu Històric de Tarragona, dins dels fons del Govern Civil, es conserva l’expedient d’aquesta legalització. Els estatuts, que en realitat es presenten sota el nom de Reglamento, són un bon recull dels usos i costums de la colla des de la seva fundació, és a dir, des de 1926, com es fa constar explícitament al document”.
Pomerol va ser dirigent de la colla durant trenta anys. Primers fins al 1936 i després entre 1939 i1958. Sota el seu comandament, l’agrupació assolí progressivament tots els castells de set durant els anys trenta. Els Xiquets van fer la primera actuació amb la denominació de Colla Vella el 27 d’agost de 1932 a les festes de Sant Ramon dels veïns de la plaça de la Font. El dia de Santa Tecla del 1935, van descarregar el cinc de set, el quatre de set amb l’agulla i el tres de set per sota.
Acabada la guerra, es va reorganitzar la colla Xiquets de Tarragona, formada bàsicament per castellers de la Vella i comandada altre cop per l’Esteve Pomerol. En aquell moment, obligats per les circumstàncies del nou règim polític, van haver d’adoptar un color blau més fosc per a la camisa.
Com explica Josep Bargalló a La colla Xiquets de Tarragona i la tradició castellera de la ciutat:
“Durant tretze anys, doncs, Tarragona disposà d’una sola agrupació castellera, que ja inicià les seves actuacions per Sant Magí de 1939 assolint (…) un ferm 4 de 7. Cal insistir que aquesta era la primera participació de castellers a aquesta festa d’agost, des de 1899, tret de l’excepció de 1918. Però també seria l’última fins al 1953. En tot cas, cal entendre aquest retorn en l’interès dels vencedors de celebrar especialment el seu primer any de govern.”
D’aquests anys de postguerra en destaca un intent de quatre de vuit el 1942 que no es va poder carregar perquè, amb els dosos col·locats, l’acotxador i l’enxaneta es van fer enrere. Com a darrera prova abans d’anar a la plaça, l’agrupació havia fet el quatre de set net davant del col·legi de l’Ensenyança.
A finals dels anys cinquanta, l’Esteve Pomerol, que havia dirigit la Vella des de la seva represa el 1926, va emmalaltir. Va ser substituït primer pel seu germà, Victorí Pomerol i Calbet, “Victorino”, i aquest, poc després, per Esteve Sesplugues i Cebrián, “Pardalete”.
